Us presentem, us convidem i us demanem que entreu i passeu dins aquesta casa oberta. Que contempleu a poc a poc cadascuna de les estances, que n’admireu allò que hi contenen: l’obra de LLUÍS CERCÓS.
No és fins avui, primavera de l’any 2007, que l’Ajuntament de Vilafranca ret homenatge a aquest excepcional pintor, a aquest artista, a aquest estudiós del color, de la forma, de la llum, de la poètica pàtina d’una vida mirada i retratada amb una sensibilitat excepcional. Simulant set àmbits vitals, talment el 7 com a símbol de transformació i d’integració, l’exposició que us oferim fa un recorregut temàtic i formal per gran part de l’obra del Lluís. Així al rebedor hi trobarem els quadres de benvinguda, grups de persones que es troben, que es parlen, que es comuniquen. Quan avancem hi veurem els quadres que ens porten la mirada cap enfora, cap al carrer. El desig d’intimitat ens reclamarà una tercera cambra, els quadres que s’hi apleguen són aquells que, pel seu contingut de figures desdibuixades i emergents, volen suggerir-nos que ens trobem a l’estudi del pintor, on hi viuen objectes i temes que l’acompanyen. Figures i paisatges amb l’aigua com a element comú són aquells que es troben al quart espai, abans d’entrar a l’àmbit on són recollits temes recurrents a la pintura de tots els temps: la dona, el pintor, els objectes, la mort... Ens trobem a tocar del cor d’aquesta exposició, just al centre s’hi reuneixen els quadres que simbolitzen les relacions més íntimes, la paraula, els somnis. Abans, però, podem fer una ullada lenta a allò que habitualment es mira de passada, petits quadres de 12x18 que demanen l’atenció, que semblen cridar-nos, i dir-nos: atura’t i mira’m!
Els textos que llegirem al costat de cada pintura són apunts del Lluís seleccionats de les més de trenta carpetes que l’artista classificava metòdicament per temes. Així quan entrem a casa seva també li sentirem la veu. A l’absis d’aquesta capella/casa del pintor un audiovisual que ha transformat més de 400 dibuixos i esbossos fixos en un moviment continu, el moviment de la seva sensibilitat. Aquest i no cap altra és el que mou i remou aquesta mostra, aquell moviment tan quiet i silenciós de l’emoció del pintor, del seu art, de la seva permanència.
|
|
